Vés al contingut

tenor

De Viccionari

Català

[modifica]
Oriental:  central /təˈnor/, balear /təˈno/
Occidental:  /teˈnoɾ/
  • Rimes: -oɾ
  • Etimologia: Del llatí tenor ‎(«el qui sosté»), derivat de tenēre.

tenor m. ‎(plural tenors)

  1. La Veu masculina de cantant més aguda.
    El tenor Galliano Massini posseeix una veu ben timbrada que lluí especialment en el duo del tercer acte[1]
  2. Part principal de les partitures del cant gregorià.
    De les cinc vegades que trobem el Tenor Omnes en la present col·lecció de motets, dues vegades la trobem en sol i tres en fa.[2]
  3. Instrument que té una gama de so que abasta del do segon al do quart.
    Aquest nou quartet de corda, ens plau dir-ho, l'integraven artistes catalans. Heus ací els noms: Pepita Dièguez (violí I), Aleix Rossell (violí II), Conrad Giral (viola-tenor) i Encarnació Vives (violoncel).[3]

Derivats

[modifica]

Traduccions

[modifica]

tenor f. ‎(plural tenors)

  1. Antigament, context, tarannà.
    Per bé que l'autoritat procedent d'una llei o d'un ús ancestral no sigui cosa menyspreable, amb tot, no l'admetem com a vàlida fins al punt que sigui capaç d'incorporar quelcom contraposat a la tenor dels nostres privilegis,[4]

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
  1. Revista musical catalana, 1935
  2. El Codex Musical de Las Huelgas, Biblioteca de Catalunya, pàgina 298
  3. Revista musical catalana, 1933
  4. Joan J. Busqueta, Llibre de les Constitucions i Estatuts de l'Estudi General de Lleida

Castellà

[modifica]
Peninsular: /teˈnoɾ/
Americà: alt /t(e)ˈnoɾ/, baix /teˈnoɾ/

tenor m. ‎(plural tenores)

  1. tenor (veu masculina)

Relacionats

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre tenor