Tres unitats aristotèliques

Les tres unitats aristotèliques són un conjunt de normes que Aristòtil considera que han de seguir les tragèdies, segons proposa a la seva Poètica, per a dotar-les de la cohesió interna i concentració necessària perquè l'espectador pugui experimentar la catarsi o purificació alliberadora de les emocions. Aquestes unitats s'han respectat en general al llarg de tota la història del teatre europeu des d'aleshores fins al barroc i neoclassicisme, i van ser trencades a partir del romanticisme, al segle xviii.

Les tres coordenades a què es refereix Aristòtil són l'espai, el temps i l'acció. Per a ell en la tragèdia aquestes coordenades han de ser úniques; és a dir, que una tragèdia ha de transcórrer en un únic lloc, ha de passar com a màxim en un sol dia i l'acció, o història o trama, ha de ser també una de sola, no pot tenir subtrames o accions secundàries. Aquestes normes es van exigir també a les obres teatrals dels altres gèneres, de manera que no es consideraven "ben escrites" si no complien algun dels tres criteris.

Posteriorment, en el teatre contemporani, s'ha trobat interessant trencar-les desenvolupant accions paral·leles, i potser no completes, que ocorren en més d'un lloc, de vegades en més d'un lloc alhora, i en diferents moments, incloent-hi fins i tot flash-backs i salts en el temps.

Vegeu també

Bibliografia

Aristòtil, Retòrica. Poètica, Edicions 62, 1998 (català)
Silvio D'Amico. Storia del Teatro drammatico, Garzanti, 1958 (italià)
Dominique Bertrand, Le théâtre, Éditions Bréal, 1996 (francès)
Jean-Marie Pradier, La scène et la fabrique des corps : ethnoscénologie du spectacle vivant en Occident, Presses Univ. de Bordeaux, 2000 (francès)