El quark baix o quark avall, en anglèsquark down o quark d, representat internacionalment pel símbold, és un dels sis tipus o aromes de quark existents a la natura.[2] És un element fonamental de la matèria (la major part de la qual està formada per quarks i leptons), que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de -1/3 de la càrrega elemental, un isoespín feble (isoespín en la força nuclear feble) de -1/2 i una aroma de -1/2. La seva massa podria estar entre 4 MeV/c² i 8 MeV/c², tot i que no es coneix del cert. La seva antipartícula és l'antiquark d.
El quark avall, d, i el quark amunt, u, són els dos quarks de primera generació, més estables que els altres i que es van mantenir més d'un segon després del big-bang, tot i que sempre agrupats en hadrons, com per exemple protons o neutrons. Com els altres quarks, el quark d té càrrega de color: "vermella", "verda" o "blava"; i és sensible a la gravetat i a la força nuclear forta portada per gluons. En aquesta darrera, un intercanvi entre un quark u i un d no és rellevant. Per exemple, un protó està format per dos quarks u i un d, mentre que un neutró ho és per un u i dos d. Les masses del protó i del neutró són semblants, cosa que fa que es comportin de manera essencialment igual front a les forces nuclears fortes.[3]
La seva existència va ser postulada per primera vegada, i de forma independent, per Murray Gell-Mann i George Zweig l'any 1964, en desenvolupar el model de quarks, amb aleshores només tres d'aquests. El 1967, hom els va captar per primera vegada en experiments portats a terme al Centre de l'Accelerador Linear de Stanford (en anglès, Stanford Linear Accelerator Center, SLAC), un laboratori de la Universitat Stanford.
