La París-Niça 2016 va ser la 74a edició de la cursa ciclista per etapes París-Niça. La cursa es disputà entre el 6 i el 13 de març de 2016. Aquesta fou la segona prova de l'UCI World Tour2016, després del Tour Down Under. Els corredors haurien de superar 1.290,1 km repartits entre set etapes i un pròleg inicial.
Com bé passant des del 2010 la París-Niça comença al departament d'Yvelines. En aquesta ocasió ho fa amb un pròleg de 6,1 quilòmetres pels carrers de Conflans-Sainte-Honorine. La segona etapa destaca per un petit tram de pista forestal de terra. En la tercera s'arriba al Mont Brouill, una petita però exigent ascensió de 3 km al 7,7% de mitjana. La quarta etapa és de transició de cara a les tres etapes finals que han de determinar el vencedor final. En la cinquena etapa arriba l'alta muntanya, amb una aproximació al Ventor, del qual es pugen els primers 9,5 km fins a arribar al Chalet Reynard. La sisena etapa és l'etapa figura de la reina, amb l'arribada a l'inèdit La Madone d'Utelle després de 15,3 quilòmetres d'ascensió al 5,7% de desnivell mitjà i sis ports de muntanya previs. La darrera etapa, pels voltants de Niça, torna a ser de muntanya, amb dos ports de tercera, dos de segona i dos de primera categoria.[3][4]
La París-Niça 2016 comença amb un pròleg totalment pla pels carrers de Conflans-Sainte-Honorine, en què la major dificultat serà la gestió dels revolts.[6]
Etapa totalment plana a través dels departaments d'Yvelines, Eure i Loir i Loir i Cher, però amb un final que s'espera mogut, ja que en els darrers vint-i-cinc quilòmetres el recorregut transcorre per diferents camins de terra, per totalitzar 4,2 quilòmetres. En aquests trams de terra està situada l'única dificultat muntanyosa del dia, una petita cota de tercera que es corona en dues ocasions (km 180,5 i 194). Durant el recorregut hi ha dos esprints intermedis, als quilòmetres 104 i 184.[10]
Nova etapa plana, amb esprints intermedis als quilòmetres 25 i 196,5, en el primer pas per la línia d'arribada. L'única dificultat muntanyosa del dia és la cota d'Estivareilles (1,7 km al 6,2%), de tercera categoria, que es corona al km 164. Durant l'etapa es passa pels departaments de Loir i Cher, Indra, Cher i Allier.[13]
Etapa de mitja muntanya, amb cinc ports de tercera categoria (km59,5; 79,5; 96,5; 112 i 117; i un de segona, el Mont Brouilly, que tot i que es puja en dues ocasions, al km 136 i l'arribada, sols puntua la primera vegada. Aquest port final, de tan sols 3 km, però al 7,7% i el darrer quilòmetre supera el 9%, ha de marcar les primeres diferències clares entre els favorits. Els esprints intermedis estan situats als quilòmetres 84 i 142,5. Durant l'etapa es passa pels departaments de l'Allier, Loira, Saona i Loira i Roine.[15]
Una forta nevada obligà a suspendre l'etapa. En un primer moment el jurat decidí neutralitzar l'etapa al km 70 per reprendre-la a Villié-Morgon, km 125, però finalment l'estat de les carreteres va fer optar per la suspensió.[16] En el moment de la suspensió cinc ciclistes es trobaven escapats amb 3' 10" sobre el gran grup: De Gendt, Gougeard, Lutsenko, Didier i Herrada.[17] Els temps no foren tinguts en compte, però sí els punts als esprints i ports de muntanya superats.[18]
Etapa de transició camí del Mediterrani a l'espera de l'arribada de l'alta muntanya en les darreres tres etapes. Dos ports de tercera (km 19,5 i 108) i un de segona, a manca de 23 km per l'arribada hauran de ser superats pels corredors. Els esprints intermedis estan situats als quilòmetres 80,5 i 143,5 i durant l'etapa es passa pels departaments del Roine, Loira, Ardecha i Droma.[19]
Primer tast amb l'alta muntanya, amb l'ascensió dels primers nou quilòmetres i mig del Ventor, fins a la cota 1.435 del Chalet Reynard. Tot i estar situat al km 71,5, la duresa de l'ascensió, amb una mitjana superior al 9%, marcarà l'etapa. Una cota de tercera prèvia (km 49,5) i tres de segona, als quilòmetres 131, 162 i 169,5 completen les dificultats muntanyoses. Els esprints intermedis estan situats als quilòmetres 23,5 i 141 i durant l'etapa es passa pels departaments del Droma, Valclusa i Boques del Roine.[21]
En els primers quilòmetres es forma una nombrosa escapada entre els quals hi ha Jesús Herrada (Team Katusha), que corona en primera posició el coll del Chalet Reynard i aconsegueix el liderat de la muntanya. En la darrera ascensió del dia Alexey Lutsenko (Team Katusha) s'escapà del gran grup i enllaçà amb Antoine Duchesne (Direct Énergie), darrer dels membres de l'escapada inicial. Poc després el deixà enrere i marxà en solitari cap a la victòria. Lutsenko sols aconseguí 40" sobre el gran grup, però foren suficients per aconseguir la victòria en solitari. Michael Matthews (Orica-GreenEDGE) conserva el liderat.[22]
Etapa reina de la present edició, amb set ports de muntanya durant el seu recorregut, tot a través del departament dels Alps Marítims. Només començar es puja la cota de Gattières (4,5 km al 4,8%), de segona categoria, que es corona al km 10. Al km 50 es corona la cota de Coursegoules (11,5 km al 4,4%), de segona, i poc després es passa peñ primer esprint intermedi (km 52,5). Un llarg descens durà els ciclistes fins a Roquestéron-Grasse, al km 83, on la carretera torna a enfilar-se. La cota de Sigale (7,3 km al 4,9%), de segona, enllaça amb la cotae d'Ascros (8,5 km al 5,4%), de primera categoria i que es corona al km 106,5. Després d'un llarg descens fins gairebé el nivell del mar arriben tres ascensions encadenades en els 40 km finals. La cota de Levens (6,2 km al 5,5%, km 145) i la cota de Duranus (1,6 km al 8,4%, km 157), previ pas pel segon esprint (km 148,5), donen lloc a l'ascensió final a la Madonne d'Utèla (15,3 km al 5,7%).[21]
Etapa curta i intensa pels voltants de Niça, amb el pas per sis ports de muntanya, dos de tercera (km 33 i 41), dos de segona (km 55,5 i 69,5) i dos de primera (km 86,5 i 118,5), el darrer d'ells, el coll d'Eze, a tan sols 15 km per a l'arribada al passeig marítim, que ha de servir per determinar la classificació final.[25]
Etapa en què Alberto Contador i tot el Team Tinkoff intentà, sense sort, dinamitar la cursa, amb dos atacs que posaren contra les cordes al líder Geraint Thomas. Primer atacà en el tram central de l'etapa, i amb l'ajuda de tres companys d'equip arribà a tenir més d'un minut, sobre Thomas, però poc abans de començar l'ascensió al coll d'Eze foren neutralitzats. Aquest darrer port es va pujar a un fort ritme i Contador tornà a deixar enrere a Thomas. En el seu descens, junt a Richie Porte (BMC Racing Team), enllaçà amb Tim Wellens (Lotto Soudal), darrer supervivent d'una nombrosa escapada que s'havia format en els primers quilòmetres d'etapa i plegats es presentaren a l'arribada. Wellens fou el més ràpid i s'imposà en l'etapa. Finalment Thomas resistí l'escomesa de Contador i salvà el liderat per tan sols 4 segons.[1]
França
Geraint Thomas (Team Sky)
Alberto Contador Velasco (Tinkoff)
Richie Porte (BMC Racing Team)
Antoine Duchesne (Direct Énergie)
Aleksei Lutsenko
Ilnur Zakarin
Tim Wellens
Geraint Thomas (GBR) 
Alberto Contador (ESP)
Richie Porte (AUS)
Ilnur Zakarin (RUS)
Sergio Henao (COL)
Tony Gallopin (FRA)
Rui Costa (POR)
