Mitologia prussiana

El temple de Romuva segons la descripció de Simon Grunau

La mitologia prussiana és el nom de les creences religioses dels antics pobles que habitaren la regió de Prússia. Aquests pobles, d'ètnia bàltica,^[1] eren politeistes i els seus mites i llegendes tenen força lligams amb les dels altres pobles bàltics, com els lituans o la mitologia letona. Una croada encomanada a l'Orde Teutònic, aconseguí acabar amb aquestes creences. En les cròniques medievals apareixen breus referències als seus déus i rituals religiosos i també en alguns documents oficials.

Fonts d'informació

Els cavallers teutons iniciaren la croada en la dècada del 1220 i malgrat que els prussians s'oposaven a canviar les seves creences i que se'n revoltaren fins a cinc vegades, a finals de segle xiii el seu país ja tenia diverses diòcesis cristianes establertes.

Els teutons consideraven el paganisme dels prussians com a fruit del mal, per tant no era digne de ser estudiat i calia erradicar-lo. Tampoc mostraren interès a conèixer els costums de les diverses tribus prussianes ni la seva parla, la qual fou substituïda per l'alemany i la cultura germànica. És per això que només ha arribat als nostres dies informació fragmentària sobre la mitologia prussiana en els documents oficials de l'Orde Teutònic. Es pot trobar una mica d'informació en el Tractat de Christburg (1248) i en la correspondència amb el papa. A més hi ha una crònica sobre la història dels prussians escrita per Peter von Dusburg, que aporta algun detall més.

Durant la reforma protestant, l'antic territori catòlic dels teutons transformat en el Ducat de Prússia va adoptar la fe luterana el 1525. Amb la llibertat d'expressió religiosa, sorgí la curiositat envers el paganisme dels antics prussians i es publicaren dos llibres sobre aquest tema: El llibre de Sudòvia i la Crònica^[a] de Simon Grunau. Els acadèmics han debatut força sobre l'autoria, la datació i la credibilitat de la primera d'aquestes obres. A Lituània, la majoria dels acadèmics segueixen l'opinió de Wilhelm Mannhardt que el considera un llibre prou fiable, el qual fou emprat com a base per preparar Constitutiones Synodales, un llibre publicat el 1530 que tracta sobre les cerimònies religioses.^[2] Hi ha, però, un altre corrent de pensament que afirma que El llibre de Sudòvia era en realitat una còpia distorsionada de Constitutiones Synodales, obra que podria estar basada en la Crònica de Simon Grunau, la qual ha de ser rebutjada per ser tot el que diu una invenció.^[3]

Simon Grunau (mort ca. 1530) ha estat molt criticat per emprar fonts dubtoses o falsificades i per magnificar els fets amb la seva imaginació. Els estudiosos moderns sovint rebutgen la seva crònica perquè la consideren més una obra de ficció que una obra històrica, tot i que els investigadors lituans tendeixen a valorar-la perquè creuen que conté un rerefons vertader. Aquest text és el responsable de la introducció i popularització d'algunes llegendes: la del rei Widewutis, la del temple de Romuva, la tríada dels déus prussians, el sumo sacerdot (krivė krivaitis) i les sacerdotesses (waidelinns). Sembla que els altres autors només copiaren la informació de Grunau o del llibre de Sudòvia sense afegir-ne gaire cosa més.

Panteó prussià

Primeres llistes

Déus prussians: Peckols, Perkūnas i Potrimpus, segons Simon Grunau

En el Tractat de Christburg s'esmenta Curche, un ídol que veneraven en la festa de la collita. Els estudiosos no n'han pogut determinar clarament el seu gènere ni la seva etimologia. Diversos autors ha suggerit quina seria la seva funció: segons Simon Grunau seria el déu dels aliments; segons altres podria ser el déu de la forja (semblant al déu eslau Svarog o al grec Hefest); també podria ser un déu creador, idea sorgida de la suposició que Curche sigui un terme derivat de la paraula lituana kurti («crear»); o bé seria només un déu de la collita i dels cereals; o potser un déu del mal o el déu del foc. Hi ha qui fins i tot dubta que fos un déu sinó més aviat una figura decorativa feta amb palla. Alguns etnòlegs, comparant amb el folklore d'altres regions europees, suposen que la tradició d'algunes cultures de fer ninos de palla podria estar basada en la creença en l'existència de l'esperit del gra, el qual vivia entre els conreus, però que en el moment de la sega es quedava sense llar i per disculpar-se amb ells el humans li feien ofrenes.

S'ha proposat que Curche podria no ser un déu sinó una figura decorativa com aquestes de palla que es fan per la collita a Cambridgeshire (Anglaterra)

Una altra font és un memoràndum del 1418 (Collato Episcopi Varmiensis) escrit pel bisbe de Vàrmia i adreçat al papa Martí V. Aquesta carta recorda al papa les fites aconseguides pels cavallers teutons en la cristianització dels prussians, els quals ja no veneraven Patollu Natrimpe. Molts acadèmics interpreten això com el nom de dos déus, tot i que hi ha la possibilitat que patollu sigui un adjectiu del déu Natrimpe.^[4] Els que creuen que en són dos, basats en cartes posteriors, han identificat el terme Patollu amb Peckols, déu irat de l'inframon, i Natrimpe amb Potrimpus, déu dels mars o de les collites.

A més de la tríada formada per Peckols, Potrimpus i Perkūnas, Grunau esmentà tres déus menors: Wurschayto o Borszkayto i Szwaybrotto, els dos primers eren deïficacions del rei Widewutis i el tercer una deïficació de Bruteno, el germà de Widewutis.

El llibre del Sudòvia i Constitutiones Synodales

En Constitutiones s'esmenten deu divinitats prussianes i els seus equivalents en la mitologia grecoromana. Cal notar que cap és de gènere femení i que no s'esmenta Curche. La mateixa llista apareix en El llibre de Sudòvia.

Constitutiones Synodales^[3]	El llibre de Sudòvia^[5]	funció^[5]	equivalent grecoromà^[3]
Occopirmus	Ockopirmus	déu del cel i déu principal	Urà
Suaixtix	Swayxtix	déu de la llum	Sol/Hèlios
Ausschauts	Auschauts	déu de les malalties	Esculapi
Autrympus	Autrimpus	déu dels mars	Càstor
Potrympus	Potrimpus	déu dels corrents d'aigua	Pòl·lux
Bardoyas	Bardoayts	déu dels vaixells	Neptú
	Pergrubrius	déu de les plantes
Piluuytus	Pilnitis	déu de l'abundància	Ceres
Parcuns	Parkuns	déu del tro	Júpiter
Pecols i Pocols	Peckols i Pockols	déu de l'infern, esperit del mal	Plutó, Fúries
	Puschkayts	déu de la terra
	Barstucke i Markopole	Servents de Puschkayts

Notes

↑ El nom original és Cronika und beschreibung allerlüstlichenn, nützlichsten und waaren historien des namkundigenn landes zu Prewssen, és a dir Crònica i descripció de l'apassionant, útil i veritable història de les terres dels prussians

Referències

↑ Šorys, Juozas; Baranauskas, Tomas. «Prūsų kraujo paveldėtojai» (en lituà). Alkas.lt. [Consulta: 3 juny 2024].
↑ Kregždys, 2009, p. 179–187.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 Bojtár, 1999, p. 315.
↑ Bojtár, 1999, p. 308–309.
↑ ^5,0 ^5,1 Schmalstieg, 2003, p. 364–365.

Bibliografia

Kregždys, Rolandas «ūduvių knygelė – vakarų baltų religijos ir kultūros šaltinis. I dalis: formalioji analizė». Lituanistica, 3–4, 79–80, 2009.
Bojtár, Endre. Foreword to the Past: A Cultural History of the Baltic People. CEU Press, 1999. ISBN 963-9116-42-4.
Schmalstieg, William R. «Review. Baltų religijos ir mitologijos šaltiniai 2». Archivum Lithuanicum, 5, 2003.

[2] El nom original és Cronika und beschreibung allerlüstlichenn, nützlichsten und waaren historien des namkundigenn landes zu Prewssen, és a dir Crònica i descripció de l'apassionant, útil i veritable història de les terres dels prussians

[1] Šorys, Juozas; Baranauskas, Tomas. «Prūsų kraujo paveldėtojai» (en lituà). Alkas.lt. [Consulta: 3 juny 2024].

[FOOTNOTEKregždys2009179–187-3] Kregždys, 2009, p. 179–187.

[FOOTNOTEBojtár1999315-4] 3,0 ^3,1 ^3,2 Bojtár, 1999, p. 315.

[FOOTNOTEBojtár1999_308–309-5] Bojtár, 1999, p. 308–309.

[FOOTNOTESchmalstieg2003364–365-6] 5,0 ^5,1 Schmalstieg, 2003, p. 364–365.

[1]

[a]

[2]

[3]

[4]

[5]