Banquisa
La banquisa, o gel marí, és una capa de glaç flotant que es forma a les regions oceàniques polars. Té un gruix aproximat d'un metre, quan es renova cada any, i de quatre a cinc metres quan és persistent, com s'esdevé a la regió àrtica més propera al pol. Excepcionalment pot arribar a gruixos de 20 m. Molt sovint està constituïda per blocs de gel fracturats que s'han tornat a soldar.
Formació
[modifica]La causa principal és la congelació de la superfície marina, però també hi pot contribuir la precipitació en forma de neu, la qual sempre és escassa a les regions polars, sotmeses de manera permanent a la influència de les altes pressions a causa del vòrtex polar. L'aigua del mar es glaça només a la superfície, ja que la del fons no s'arriba a refredar prou, a causa de l'enorme calor específica de l'aigua i la consegüent resistència al canvi de temperatura. Perquè comenci la solidificació la temperatura ha de baixar fins als –1,8 °C, a causa del descens crioscòpic, que és la disminució del punt de fusió/solidificació que acompanya la salinitat. De primer es formen petits cristalls lenticulars d'aigua pura, que seguidament es van reunint. Al final la banquisa queda formada per un conglomerat de gel d'aigua amb un farciment de salmorra a les esquerdes, on hi habiten algues i bacteris adaptats específicament a aquest ambient hipersalí.
Característiques generals i dinàmica
[modifica]El gel marí no es limita a créixer i fondre's. Durant la seva vida útil és molt dinàmic. A causa de l'acció combinada dels vents, els corrents, la temperatura de l'aigua i les fluctuacions de la temperatura de l'aire, les extensions de gel marí solen patir una deformació important. El gel marí es classifica segons la capacitat de deriva o no, i segons l'edat.
Gel ràpid i gel a la deriva
[modifica]El gel marí es pot classificar en funció de si està adherit (o congelat) a la costa (o entre bancs o icebergs encallats). Si està adherit, s'anomena gel terrestre, o més sovint gel fix. D'altra banda, i a diferència del gel ràpid, el gel a la deriva es troba més lluny de la costa a zones molt àmplies, i abasta el gel que es mou lliurement amb els corrents i els vents. La zona de gel a la deriva pot dividir-se al seu torn en una zona de cisalladura, una zona de gel marginal i un paquet central. Hi ha noms per a diverses mides de gels a la deriva: petit - 20 a 100 m; mitjà - 100 a 500 m; gran - 500 a 2000 m; enorme - 2 a 10 km; i gegant - més de 10 km.[1][2]
Classificació per edat
[modifica]Una altra classificació utilitzada pels científics per descriure el gel marí es basa en l'edat, és a dir, en les etapes de desenvolupament. Aquestes etapes són: gel nou, niles, gel jove, primer any i vell.[3]
Forces motrius
[modifica]Mentre que el gel ràpid és relativament estable (perquè està adherit a la costa o al llit marí), el gel a la deriva pateix processos de deformació relativament complexos que, en última instància, donen lloc a la típica gran varietat de paisatges del gel marí. El vent és la principal força motriu, juntament amb els corrents oceànics. També s'han invocat el força Coriolis i la inclinació de la superfície del gel marí. Aquestes forces motrius indueixen un estat de tensió dins de la zona de gel a la deriva. Un gel a la deriva que convergeix cap a un altre i empeny contra ell generarà un estat de compressió al límit entre tots dos. La capa de gel també pot patir un estat de tensió, cosa que provoca divergència i obertura de fissures. Si dues pantalles es desplacen lateralment una al costat de l'altra sense deixar d'estar en contacte, es crearà un estat de cisallament.
Les dues banquises
[modifica]Al món hi ha dues banquises que ocupen una part variable de l'oceà: l'una a l'Àrtic i l'altra al voltant del continent antàrtic.
- La banquisa antàrtica desapareix en gran part durant l'estiu austral i es torna a formar a l'hivern, en què assoleix una extensió equivalent a la del continent. Al setembre arriba als 18,8 milions de km², mentre que al març ocupa tan sols 2,6 milions de km².
- La banquisa àrtica fins ara ha estat permanent, tot i que cada any se'n fonen les parts més properes als continents circumdants, època que s'aprofita per a la circumnavegació de l'oceà Àrtic. Al març arriba als 15 milions de km² i al setembre n'ocupa només 6 milions i mig.
S'observa amb preocupació que la banquisa àrtica fa anys que tendeix a perdre extensió en cada cicle, cosa que s'interpreta com un efecte del canvi climàtic actual. Segons les darreres estimacions es creu que d'aquí a uns quants anys desapareixerà completament durant la temporada d'estiu.
Ecologia
[modifica]Hi ha molts organismes vinculats a la banquisa. Els ossos polars vagaregen sobre la banquisa àrtica, per la qual cosa es tem pel seu destí, i molts peixos, foques i crustacis (krill) formen una cadena tròfica que arrenca de les algues que creixen sota el glaç, en un ambient molt constant i enriquit en nutrients, especialment favorable per a la vida marina.[4][5][6]
Climatologia
[modifica]Les conseqüències ambientals de l'evolució de les banquises no es restringeixen als seus efectes sobre la biota marina. Afecta el règim climàtic global de dues maneres. Primerament, la capa de glaç abriga l'oceà, tot actuant com un aïllant que restringeix el flux de calor de la mar a l'atmosfera: l'oceà i l'atmosfera formen un sistema acoblat que regula la distribució de calor al planeta. En segon lloc, el gel blanc de la banquisa, tot i ser prim, és altament reflectant, cosa que contribueix significativament a l'albedo planetari (la proporció de radiació solar que torna a l'espai per reflexió), un dels paràmetres que més influeixen en l'evolució del clima global. L'actual disminució estacional de l'albedo als pols hauria de contribuir, doncs, a l'escalfament global, en un cas de retroalimentació positiva simètric al que es produeix als períodes climàtics glacials, quan l'extensió dels casquets i de la banquisa accentua precisament el refredament.
Hi ha raons per suposar que en un període de la història del planeta, fa uns 700 milions d'anys, el clima va ser tan fred que una gruixuda banquisa permanent va arribar a cobrir el conjunt dels oceans, excepte potser els equatorials.
Galeria d'imatges
[modifica]-
El mar de glaç Nilas a l'àrtic
-
Mar de glaç a bocins al Mar de Ross
-
Paràmetre per mesurar la mida d'un tros de gel al mar.
-
Ossos blancs rondant un submarí nuclear
Referències
[modifica]- ↑ «Learn» (en anglès). [Consulta: 10 gener 2024].
- ↑ «Ice Sheets» (en anglès). [Consulta: 10 gener 2024].
- ↑ «Sea Ice» (en anglès). [Consulta: 10 gener 2024].
- ↑ Barber, D.G.; Iacozza, J. Historical analysis of sea ice conditions in M'Clintock Channel and the Gulf of Boothia, Nunavut: implications for ringed seal and polar bear habitat. Arctic 57(1) Mar. 2004, pp. 1–14.
- ↑ Stirling, I.; Lunn, N.J.; Iacozza, J.; Elliott, C.; Obbard, M. Polar bear distribution and abundance on the southwestern Hudson Bay coast during open water season, in relation to population trends and annual ice patterns. Arctic 57(1) Mar. 2004, pp. 15–26.
- ↑ Stirling, I.; Parkinson, C.L. Possible effects of climate warming on selected populations of polar bears (Ursus maritimus) in the Canadian Arctic. Arctic 59(3) Sept. 2006, pp. 261–75
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Rothrock, D.A. and J. Zhang «Arctic Ocean Sea Ice Volume: What Explains Its Recent Depletion?». J. Geophys. Res., 110, C1, 2005, pàg. C01002. DOI: 10.1029/2004JC002282.
- «How Does Arctic Sea Ice Form and Decay?». NOAA Arctic theme page. [Consulta: 25 abril 2005].
- «NSIDC Sea ice». All About Sea Ice. Arxivat de l'original el 2007-11-30. [Consulta: 6 octubre 2005].
- Konstantin Y. Vinnikov, Donald J. Cavalieri, and Claire L. Parkinson, V33, L05704, doi:10.1029/2005GL025282, 2006 «PDF».
Enllaços externs
[modifica]