Banús
Banús o eben és el nom que es dona al duramen de la fusta de diverses espècies d'arbres de la família Ebenaceae pertanyents al gènere Diospyros. Aquests arbres es troben a les regions tropicals del Vell Món i són coneguts des de temps molt antics i apreciats pel color negre o virolat de la seva fusta.[1] El banús és un arbre que pot arribar a créixer entre 10 i 12 metres d'alçada.
Arbres considerats productors de fusta de banús:
- Espècies:
L'arbre fruiter conreat als Països Catalans conegut com a caqui (Diospyros kaki) és del mateix gènere que els banussos, però no se l'en considera, car la seva fusta no té les característiques desitjades.[8]
Les característiques principals del banús són el seu color negre i la seva densitat elevada. No són característiques sistemàtiques, ja que aquestes són producte d'una malaltia del cor o duramen de l'arbre. És per això que es troben banussos amb el cor de la fusta més o menys dur.
La paraula catalana banús, registrada des del segle xiv,[9] deriva de l'àrab abanús. En llatí s'anomena ebenus, i deriva del grec ebenos (mot d'origen egipci hbnj), que designa aquesta fusta. A l'època de l'Egipte faraònic, es feia servir per a petits objectes com a matèria primera preciosa.[10]
La paraula ebenisteria deriva del nom que rep en llatí.
Distribució
[modifica]És originari de l'Índia i de Sri Lanka.
Hi ha dos tipus d'espècies, l'asiàtica i l'africana, anomenada mping a l'Àfrica oriental, i zebrawood a Àfrica del Sud.
Aquesta fusta té una densitat aproximada d'1,5 t/m³, en ser talat l'arbre. Posteriorment, quan s'asseca, es redueix a 1,35 t/m³, més de tres vegades la densitat del pi i més de dues vegades la del teca (Tectona grandis). És una de les fustes més dures i més pesades del món (no flota a l'aigua).
Descripció
[modifica]El banús té un color cafè fosc amb vetes negres, les quals són predominants i el seu aspecte és gairebé negre. Es troba en prop de 20 països d'Àfrica, dins del triangle comprès entre el Sudan, Angola i el cap Oriental a l'Àfrica del Sud. En la majoria dels llocs creix com un arbust. Només creix com a arbre en certes parts de Moçambic, Tanzània, Zàmbia, i la República Democràtica del Congo. Els grans troncs poden arribar a un diàmetre de 6 dm, i només un tronc curt pot arribar a pesar entre 800-1.000 kg. Troncs d'aquesta mida són escassos, ja que es necessiten més de 200 anys per a aconseguir aquestes dimensions. La seva valuosa fusta també s'utilitza per a la fabricació de mobles d'alta qualitat.
-
Secció d'un tronc de banús
-
Peces de banús del Gabon (en primer pla) i de "White Oak"
-
Banús de Makassar
-
Banús de Makassar
-
Palissandre de Rio, Dalbergia nigra
Ecologia
[modifica]- Hàbitat
Muntanyes càlides i pedregoses.
Alçada de 25 a 30 m, amb un tronc de 7 a 10 m i un diàmetre de menys d'un metre.
Només els peus femelles (arbre dioic) s'utilitzen per a obtenir un bon banús amb el color negre estable i amb poques venes blanquinoses.
Fusta
[modifica]- Fusta preciosa molt negra o amb venes. Gra molt fi, fusta molt pesada (densitat d'1 a 1,10). Els cristalls d'àcid oxàlic que conté li donen un aspecte brillant quan s'il·lumina. El banús té una gran durabilitat, no l'ataquen els insectes, és poc higroscòpic i d'una gran rigidesa. Permet un bon poliment.
- Botànica, algunes espècies :
- Banús dels indis, Diospyros ebenum (Índia, Sri Lanka). Espècie protegida que no s'exporta, amb l'excepció de peces menudes per a instruments musicals.
- Banús de Madagascar Diospyros perrieri (Madagascar, Maurici). És la varietat més usada en mobles francesos dels segles xvii i xviii.
- Banús del Gabon Diospyros crassiflora (Gabon, Camerun). És la varietat menys negra; de vegades amb venes blanques.
Utilització
[modifica]
- Treballada en ebenisteria, escultura, construcció d'instruments, marqueteria i en jocs d'escacs, dames... sota la forma de fusta massissa, en fulls o plaques. Se'n fan instruments de fusta com el clarinet, l'oboè, instruments de corda, tecles de piano i algunes baquetes de percussió.
La utilització tradicional del banús va disminuir amb la comercialització de la caoba a partir del segle xvii.
Referències
[modifica]- ↑ GDLC. Virolat.
- ↑ Especies de Maderas. AITIM, p. 721–. ISBN 978-84-87381-30-0.
- ↑ Lemmens, R.H.M.J., Louppe, D. & Oteng-Amoako, A.A.. Timbers 2. PROTA, p. 303–. ISBN 978-92-9081-495-5.
- ↑ Joan Vallès (dir.); Joan Veny; Josep Vigo Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. Edicions Universitat Barcelona, 19 setembre 2014, p. 145–. ISBN 978-84-475-3855-3.
- ↑ Pietro Bubiani. Flora Virgiliana. Maraggiani, 1876, p. 46–.
- ↑ Great Britain. Naval Intelligence Division. Indo-China. Routledge, 2006, p. 301–. ISBN 978-0-7103-1027-9.
- ↑ Lemmens, R.H.M.J., Louppe, D. & Oteng-Amoako, A.A.. Bois d’oeuvre 2. PROTA, 2008, p. 342–. ISBN 978-92-9081-497-9.
- ↑ Johannes Justus Rein. The Industries of Japan: Together with an Account of Its Agriculture, Forestry, Arts, and Commerce. From Travels and Researches Undertaken at the Cost of the Prussian Government. Hodder and Stoughton, 1889, p. 247–.
- ↑ Ramon Llull; Albert Soler i Llopart; Joan Santanach i Suñol Romanç d'Evast e Blaquerna. L'Abadia de Montserrat, 2009, p. 215–. ISBN 978-84-9883-173-3.
- ↑ Paul T. Nicholson; Ian Shaw; Cambridge University Press Ancient Egyptian Materials and Technology. Cambridge University Press, 23 març 2000, p. 339–. ISBN 978-0-521-45257-1.
