János Kádár
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
János Kádár (Fiume, actualment Rijeka, Croàcia, 26 de maig de 1912 – Budapest, Hongria, 6 de juliol de 1989) és el pseudònim de Giovanni Giuseppe Czermanic (més tard Csermanek), polític hongarès, màxim dirigent del seu país durant trenta-dos anys. El 1975-76 li fou atorgat el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.
Fill natural de Hans Kressinger, un soldat austríac que no el volgué reconèixer, i de Borbála Czermanic, una obrera eslovaca, va ser acollit per una família hongaresa fins a l'edat de sis anys. Aleshores fou retornat a la seva mare, la qual treballava de bugadera a Budapest.
Un cop acabats els estudis primaris va fer d'aprenent de mecànic en una indústria tipogràfica. Als 17 anys va començar la seva activitat sindical i dos anys després s'afilià a l'il·legal Partit Comunista Hongarès, per la qual cosa fou detingut diversos cops. L'any 1937 va ser condemnat a tres anys de presó, i quan l'alliberaren ja en plena II Guerra Mundial passà a la clandestinitat amb el seu amic i company László Rajk. Va ser aleshores que començà a utilitzar el pseudònim de János Kádár (en hongarès, "kádár" vol dir "boter"), amb el qual actuà com a primer secretari dels comunistes hongaresos que s'amagaven sota el nom de Partit per a la Pau.
L'any 1944 intentà passar a Sèrbia per a posar-se en contacte amb els partisans de Tito. El detingueren i l'enviaren cap al camp de concentració de Mauthausen, però aconseguí escapar-se i tornar a Budapest. Acabada la guerra, quan Hongria fou ocupada per la Unió Soviètica, Kádár fou nomenat cap de la policia política i vice-secretari general del Partit Comunista. El 1951 fou nomenat ministre de l'interior del govern de Mátyás Rákosi i des d'aquest càrrec, en el curs de les famoses "purgues" stalinianes, detingué el seu amic Rajk, el qual fou condemnat a mort i executat. Tanmateix el mateix Kádar acabà sent acusat de "pro-titisme", destituït i condemnat a cadena perpètua.
Després de la mort de Stalin, el nou president govern Imre Nagy l'indultà (1954). Fou elegit secretari local del Partit a la perifèria industrial de Budapest, des d'on desenvolupà una forta acció sindical.
El govern de Nagy encetà una política de liberalització que comportava la llibertat de premsa, l'alliberament dels presos polítics i la intenció d'abandonar el Pacte de Varsòvia. El Partit Comunista d'Hongria decidí dissoldre's i integrar-se en el novell Partit Socialista dels Treballadors Hongaresos amb altres forces polítiques. El 1956 János Kádár en fou elegit secretari general, alhora que Imre Nagy el nomenava ministre d'estat. A la tardor d'aquell any, tanmateix, Kádar i un company de partit, Ferenc Münnich, viatjaren a la Unió Soviètica per instigació de Iuri Andrópov, aleshores ambaixador d'aquest país a Hongria. A Moscou se’ls convencé de la inviabilitat del procés polític hongarès i de la ferma decisió soviètica de no permetre una aventura que posés en risc la unitat ideològica. El 4 de novembre de 1956 les tropes soviètiques ocupaven Budapest, destituïen el govern, detenien Nagy i els seus (deportats a Romania i posteriorment condemnats a mort i executats) i proclamaven el Govern Provisional Revolucionari dels Treballadors amb Kádár com a president.
Cessada mesos després l'ocupació soviètica, el govern de Kádár anà prenent un rumb inusitat dins dels paràmetres de la "guerra freda". Començà per la privatització de la terra i per la industrialització del país. Tot i que el control ideològic comunista era rigorós, el nivell de vida dels hongaresos superava de molt els altres països del Bloc de l'Est. El poder (l'anomenat comunisme-gulaix) encoratjava els ciutadans a la participació política, alhora que obria les fronteres al turisme occidental, amb el consegüent bescanvi d'idees i l'entrada de divises que revertien en el progrés general. De tota manera, Hongria participà entusiàsticament en la repressió de la Primavera de Praga de 1968 per part de les tropes del Pacte de Varsòvia.
Els anys següents es caracteritzaren per una política autònoma del govern hongarès, d'una banda fidel als dictats soviètics i de l'altra oberta a la col·laboració amb Occident, exponent de la qual fou la visita a Budapest de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, rebuda entre grans aclamacions populars (1984).
János Kádár s'adonava de la voluntat majoritària de canvi. Comptà amb la col·laboració de les potències occidentals per a contenir el seu antic valedor Iuri Andrópov, esdevingut el màxim mandatari soviètic. Tanmateix la mort d'aquest (1984), la immediata del seu successor Konstantín Txernenko (1985) i la lluita per la successió, comportaren una situació de feblesa en la direcció del bloc de l'Est i d'escassa atenció per a la situació interna dels països aliats, ara en oberta efervescència. Tot intentant garantir la continuïtat del sistema a Hongria, Kádár havia pensat en una possible alternança que de moment atorgués el govern a la socialdemocràcia tot esperant el torn per a reassumir-lo, però aquesta estratègia fracassà. Kadar conservà el poder fins al 27 de maig de 1988, quan enmig d'una gran convulsió política i econòmica, oficialment dimitia per motius de salut i era substituït per Károly Grósz. Mesos després i ran dels nous aires en la política de tota l'Europa de l'Est, el règim comunista era escombrat d'Hongria, amb Kádar ja apartat de qualsevol responsabilitat de govern (per bé que mantenia la secretaria general del Partit) i malalt de mort, la qual s'esdevingué poc després.
L'any 2007 la tomba de Kádár i de la seva muller Mária Tamáská al cementiri de Budapest va ser profanada i en desaparegueren les restes. A prop hom escrigué a la paret "Els assassins i traïdors no han de reposar en terra sagrada. 1956-2006", en referència al cinquantenari de la revolució que Kádár tant havia contribuït a esclafar.
